L’albergínia llistada és una varietat tradicional, una de les més antigues, de mida mitjana i forma ovalada. Es caracteritza per la seva pell amb franges de color blanc lletós i violeta, d’aquí ve el seu nom. La planta és vigorosa i molt productiva, encara que és una de les varietats més tardanes; té creixement erecte i fulles verd fosc a la cara superior. El calze que cobreix el fruit és mitjanament espinós i sol ser més llarg que en altres varietats, arribant a superar el 50% de la longitud del fruit. La carn és blanca, de sabor excel·lent i amb poques llavors, tot i que s’enfosqueix ràpidament en contacte amb l’aire un cop tallada. Assoleix el seu punt òptim de maduresa durant els mesos de juliol i agost, coincidint amb ple estiu.
propietats nutricionals
L’albergínia és una hortalissa molt lleugera i beneficiosa per a la salut, amb un perfil similar en totes les seves varietats, inclosa la llistada.
- Molt hidratant: al voltant del 92% de la seva composició és aigua, i té un contingut molt baix de proteïnes, hidrats de carboni i gens de greix.
- Poc calòrica: uns 29 kcal per cada 100 g.
- Efecte diürètic i laxant: estimula l’activitat renal i, gràcies al seu alt contingut en fibra, té un efecte depuratiu i facilita la digestió.
- Beneficis digestius: actua com a estimulant de la secreció biliar i ajuda a reduir el colesterol en sang.
- Vitamines: conté vitamines A, B1, B2, C i E.
- Minerals: destaca en potassi, calci, magnesi, ferro i fòsfor, a més de sodi, sofre i clor.
- Antioxidant: els compostos fenòlics que conté li confereixen propietats antioxidants que ajuden a prevenir l’envelliment cel·lular i el risc cardiovascular.
- Efecte antiinflamatori: la seva naturalesa tèrmica amb tendència a refredar ajuda a reduir inflamacions, i aplicada sobre la pell suavitza cremades.
- Precaució: conté un alcaloide tòxic (solanina) a les parts verdes de la planta i als fruits poc madurs, per això sempre s’ha de cuinar bé i mai menjar-la crua.
recepta senzilla
Albergínia en tempura amb toc de mel
Talla l’albergínia a pals, com si fossin patates fregides casolanes. Posa’ls en un bol i cobreix-los d’aigua amb un grapat de sal; deixa’ls reposar entre 20 i 30 minuts perquè perdin l’amargor.
Mentrestant, prepara la massa per arrebossar barrejant farina amb aigua ben freda (pots afegir-hi un parell de glaçons al bol) fins obtenir una textura densa però que flueixi.
Un cop arrebossats , fregeix els trossos en tandes amb abundant oli d’oliva ben calent (al voltant de 180°C) fins que quedin daurats i cruixents. Deixa’ls escórrer sobre paper de cuina per treure l’excés d’oli.
A l’hora de servir, rega’ls amb un bon raig de mel de romaní i, si vols, escampa-hi per sobre flor de sal i una mica de romaní picat per donar-hi un toc de color i gust herbal. És un contrast de sabors molt característic de la cuina andalusa que ha guanyat molta popularitat també a Catalunya, ideal com a tapa o entrant.
